L’Ajuntament de Molins de Rei, a través d’aquest mitjà, posa a l’abast dels vilatans i vilatanes tot un seguit d’itineraris per passejar i descobrir la vila durant aquest estiu.
El segon itinerari suggerit realitza un recorregut per la història inicial de la vila i les seves infraestructures més significatives, que l’han caracteritzat i dotat d’identitat pròpia al llarg dels darrers segles.
La primera parada del recorregut comença a [1] El Rec Vell (arcada del pàrquing del Carrer Verdaguer). Des del 1188, per concessió del rei Alfons II, existia el Rec Vell, una sèquia medieval que agafava l’aigua del riu Llobregat a una resclosa del Papiol i la tornava al riu a Molins de Rei, després d’accionar les rodes dels molins del rei. Aquest és l’origen del topònim de Molins de Rei. Al segle XII en Joan dels Molins, primer moliner, i Bernat el Ferrer, que el va ajudar a construir i a mantenir les moles dels molins, són considerats els fundadors de la vila. A prop del casal de les dotze moles, situat al costat del rec, el poble va començar a créixer. L’any 1209 va aconseguir una parròquia pròpia, independent de la de Santa Creu d’Olorda, i cap a l’any 1269, el rei va concedir a la vila l’autorització per celebrar un mercat setmanal. La parròquia i el mercat van atorgar independència al petit nucli de vint casetes que anava creixent. Havia nascut la vila medieval sota la protecció del rei, a qui havien de pagar tributs i censos per cases i terres. Al camp es conreava blat, vinya i olivera. La vila reial, que es protegia del perill de riu, alhora, n’aprofitava l’aigua per crear riquesa, es consolidava.
La segona parada es troba a les [2] Restes arqueològiques dels antics molins, al darrere de la Biblioteca. Després d’anys d’expansió, vingueren guerres i violència, que acompanyades de la Pesta Negra (1348) van frenar el creixement de la vila. Durant aquest període, els comptes-reis de Catalunya necessitaven diners per finançar polítiques expansives i les diferents guerres. La vila, propietat del rei, fou venuda i hipotecada a diversos senyors i es convertí en una vila feudal. El 1430 és cedida a Galceran de Requesens, que es va fer construir el palau al costat del Poble. La urbanització de la vila va quedar condicionada per aquesta àmplia construcció, que, a més d’estances senyorials, tenia un ampli hort que anava de l’actual carrer dels Boters fins a la Plaça de la Creu, amb quadres, cellers, graners i una capella. Al palau hi sojornaren reis i nobles en els seus viatges a Barcelona. Els segles de màxim esplendor de l’Imperi hispànic van ser anys difícils per a la vila, doncs entre finals del segle XIV i el 1515, va perdre el 43% de la seva població. El domini senyorial dels Requesens s’anava afeblint. La vila es va recuperar amb l’arribada de la immigració francesa, l’agricultura i la molta de blat al molí, que al segle XVIII va ser substituït per un més modern. Durant aquest segle, malgrat un inici i un final violents, la vila va experimentar un creixement substancial, doncs l’any 1789 tenia una mil veïns que vivien en 190 cases.
Al Terraplè, a la façana principal del Molí, se situa la tercera parada [3] de nostre recorregut, i un punt important i testimoni de la industrialització del segle XIX.
A la segona meitat del segle XVIII, la vila es va beneficiar de la construcció de la carretera reial i del Pont de Carles III sobre el riu Llobregat. La carretera creà activitats econòmiques noves, s’hi van instal·lar hostals, cases de postes i artesans. Amb la inauguració del canal de la Infanta, 1819, es va estendre l’agricultura intensiva de regadiu i es va reforçar la funció de rebost a Barcelona, on els pagesos anaven a vendre fuites i hortalisses. El creixement econòmic es va accelerar. El naixement de la Fira Agrícola de la Candelera, l’any 1852, n’és un exemple d’aquesta expansió. L’any 1854, l’arribada del ferrocarril, va fer de Molins de Rei un centre de comunicacions. El 1855 s’inaugurà una imponent església neoclàssica. Durant els anys centrals del segle XIX, la vila va viure un creixement espectacular. La instal·lació de les primeres fàbriques tèxtils – Martí Galtés, l’any 1830; Ferrer i Mora el 1858 -, però també d’aiguardent, rajoles, pasta de sopa i sabó, va fer possible absorbir nouvinguts que cercaven feina. La vila iniciava amb força el camí del progrés i la industrialització. Aquest dinamisme econòmic explica que amb només 15 anys, de 1842 a 1857, la vila passés de 1.055 a 3.002 habitants. Però no tot fou positiu: el 1854, el còlera va delmar la població i la violència dels aixecaments i les guerres carlines també es deixà sentir. El 1874, la vila va ser cremada i saquejada. Durant les darreres dècades del segle, l’impuls demogràfic i econòmic es va alentir.
La quarta i última parada d’aquest itinerari, es troba a la [4] Casa de les Comportes del Canal de la Infanta. Acabada la Guerra de la Independència (1808-1814), es va aprofitar l’aigua del Rec Vell per construir un canal. El Canal s’havia de dir Canal de Castaños, en reconeixement al seu defensor, que era capità general de Catalunya, però la presència de la Infanta Luisa Carlota a Barcelona va fer que se li canviés el nom, i en va precipitar la inauguració el 21 de maig de 1819. La construcció del canal, fruit de la sinergia entre Castaños i els propietaris, va permetre la conversió a regadiu de més de 3.000 hectàrees de la riba esquerra, de Molins de Rei fins a la Marina del Pla de Barcelona. Amb la generalització del regadiu, la renda de la terra va augmentar, s’introduïren nous conreus, com l’arròs i el blat de moro, milloraren els rendiments dels cereals, i es va intensificar l’abastiment de productes frescos a la ciutat, especialment de fruita. El canal, impulsat pels interessos agrícoles, es va convertir en motor de la indústria i en estímul econòmic per a la comarca. I va exercir aquesta funció fins que, a inicis del segle XX, noves fonts energètiques i noves tecnologies varen fer possible que les industries no depenguessin dels salts d’aigua del canal per moure les màquines.