A cau d’orella, visita audioguiada de Molins de Rei – Fires, festes, oci i llocs per visitar. (festacatalunya.cat)
RUTES TURÍSTIQUES
Passejades per Molins de Rei: Llocs d’interès
4 itineraris per passejar gaudint dels carrers de la vila, coneixent el patrimoni històric i l’època feudal i altres indrets singulars de Molins de Rei. Clic aquí per conèixer les passejades
Itineraris a l’abast per Collserola
ESPAIS TURÍSTICS
Descarregar plànol d’espais singulars d’interès turístic
Descarregar en format PDF Espais Turístics
PLAÇA DE CATALUNYA. CASA DE LA VILA, CA N’AMETLLER I FONT
Antigament s’anomenava simplement “la Plaça” i amb aquest nom apareix en el cadastre de 1732. L’any 1854, la plaça s’anomena plaça de la Constitució i no tenia les dimensions actuals: era més reduïda i ocupava l’espai existent entre la façana de l’Ajuntament i unes cases, actualment enderrocades, situades enfront seu.
L’any 1887 es redactà el projecte d’eixamplament de la plaça, que es va executar l’any 1895. S’enderrocà l’illa de cases central i d’aquesta manera adquirí la seva fisonomia actual pel que fa a les dimensions. En la dècada dels anys 20 se li donà el nom de plaça de Catalunya.
En aquesta plaça trobem la Casa Consistorial des del segle xix i l’edifici de Ca n’Ametller. La nissaga dels Ametller ja consta documentada a Molins de Rei des del segle xv. L’edifici actual té els seus antecedents pels volts del segle xvii. Ha patit diverses remodelacions, les més significatives de les quals són les del segle xix, quan el casal s’amplià i s’enriquí amb connotacions senyorials al gust modernista de l’època, i la del segle xx, quan passa a ser propietat municipal. Hi destaca l’esgrafiat de la façana i la simetria de l’ordre compositiu de les finestres i balcons.
La font de la plaça de la Vila ha patit diferents canvis i emplaçaments, però ha perviscut a la plaça. Inicialment va ser instal·lada molt propera a la Casa de la Vila i després passà al centre, vorejada per grans plataners; més tard fou traslladada cap a un dels extrems.
RACÓ DE MARGARIDA XIRGU I SUBIRÀ
1980
Margarida Xirgu va ser una gran actriu catalana nascuda a Molins de Rei el 18 de juliol de 1888 i morta a Montevideo, Uruguai, el 25 d’abril de 1969. Va representar nombroses obres de teatre i també va treballar en cinema. Va debutar en el teatre el 1902, el 1911 ja va fundar la seva pròpia companyia de teatre i el 1913 començà la seva carrera internacional, que la portà a l’Argentina, Uruguai i Xile. El 1936, any de l’inici de la Guerra Civil, començà una gira per Amèrica del Sud amb obres de Lorca. L’esclat de la guerra i la posterior dictadura espanyola van fer que es quedés a l’exili fins al dia de la seva mort. L’any 1980 se li va retre un homenatge en forma de monument, prop de la casa on va néixer. Es tracta d’una escultura de pedra vermella, procedent del desaparegut pont de Carles III, amb el bust de l’actriu de terra cuita, obra de l’artista Carme Rodón Badia, amb l’entorn enjardinat. L’any 1990 se li va fer un nou homenatge amb motiu del trasllat de les seves despulles de Montevideo al cementiri de Molins de Rei.
EDIFICI DEL MOLÍ O FÀBRICA FERRER I MORA
Josep Oriol i Bernadet, arquitecte
1855
Edifici industrial, inspirat en els models de Manchester, que va ser una fàbrica de manufactures tèxtils. Les obres de construcció es van portar a terme entre els anys 1855 i 1857, segons el disseny de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet, i representà el salt cap a l’era de la industrialització d’una població que fins aleshores havia estat essencialment agrària. L’elecció de la seva ubicació no va ser casual, sinó que respon a la necessitat d’abastir-se de la font d’energia hidràulica que emprava per funcionar, alhora que donava continuïtat als antecedents i a la tradició de molins a la vila. Posteriorment, a redós de les innovacions, l’aigua fou substituïda successivament pel vapor, el gas i l’electricitat.
La fàbrica constava d’una nau principal de tres pisos i golfes, i incorporà dins el complex fabril l’antic molí fariner. De l’estructura interior cal destacar les columnes de ferro colat sobre les quals descansa l’embigat de fusta de melis, un material que actualment conserven pocs edificis industrials de l’època a Catalunya.
FOMENT CULTURAL I ARTÍSTIC
1921
Edifici d’ús social que va ser construït l’any 1921 després de la creació de l’entitat, l’any 1920, amb motiu de la fusió de diverses associacions per la voluntat d’un sector de la societat de la vila de disposar d’un local on relacionar-se i d’esbargiment per a les seves activitats socials i culturals. L’associació comptava, en els seus inicis, amb diverses seccions; la que li va donar més popularitat va ser la de teatre gràcies a l’Estudi d’Art Dramàtica. Encara que actualment s’anomena Foment Cultural i Artístic, en un primer temps era conegut per Foment Agrícola, Comercial i Industrial, i el seu impuls s’entén dins del context d’uns anys, sobretot entre final del segle xix i principi del xx, caracteritzats per la proliferació d’entitats associatives.
Des del punt de vista artístic, l’edifici es pot situar dins la influència formal del neoclassicisme, encara que en aquesta època ja presentava una certa llibertat en l’ús dels elements decoratius. Dins dels espais que acull al seu interior destaquen la sala del cafè i el teatre a la italiana, amb un original sistema de platea basculant que permet adaptar-ne la inclinació a les necessitats de l’espectacle. En la restauració de final del segle xx es va incorporar el treball pictòric de Jordi Pedrola a la cúpula del cafè i al sostre del teatre.
LA CASA DE LES COMPORTES DEL REIAL CANAL DE LA INFANTA DOÑA LUISA CARLOTA DE BORBÓN
El Canal de la Infanta va ser inaugurat el 21 de maig de 1819 per la Infanta Luisa Carlota de Borbón, de qui li ve la denominació. El seu nom complet és “Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”. La Casa de les Comportes constituïa la porta d’entrada del curs del canal, el qual es nodria de les aigües de l’antic rec medieval i regava la plana esquerra del Llobregat, amb una longitud aproximada d’uns 17 quilòmetres fins al mar. En els seus primers temps tenia un cabal en la capçalera de 4.200 litres per segon i un desnivell total de 13,65 metres. Per portar a terme l’obra es van haver de construir 45 ponts, 15 clavegueres i travessar 5 mines d’aigua subterrànies procedents de Collserola.
El canal de la Infanta representà la regularització de la xarxa de regadiu de la vall baixa del Llobregat i repercutí favorablement en un gran impuls per a l’agricultura.
Tot i que el seu ús és funcional, en la construcció de l’edifici de la Casa de les Comportes es tingué cura del tractament i embelliment de les façanes, decorades seguint les pautes estètiques de l’estil neoclàssic amb la incorporació d’uns medallons ceràmics com a elements ornamentals, el joc simètric de les obertures i els revestiments emprats.
Tocant aquest edifici hi passa l’antiga carretera N-II (avinguda de València). Actualment és una via urbana integrada a les poblacions que creua i va ser traçada l’any 1763, en el moment de la construcció de l’enderrocat pont de Carles III, també conegut com “pont de les quinze arcades”. La seva construcció suposà la substitució dels antics i mal condicionats camins rals per una moderna xarxa viària que situava Molins de Rei com un important i estratègic punt de confluència en el mapa de les comunicacions.
La primera diligència que passà per Molins de Rei fou la que féu el trajecte Reus-Barcelona, el dia 1 de març de 1815: uns 110 quilòmetres recorreguts en deu hores i mitja amb un preu per bitllet de 80 reals de vellón. Va ser la primera línia regular de l’Estat espanyol i va suposar una revolució de les comunicacions.
PLAÇA D’ESPANYA O DE LA BÀSCULA
Joan Gomà Cuevas, arquitecte
Segle XX
L’any 1763 s’inicià la construcció del pont anomenat de Carles III i la carretera general N-II, que comunicaria Tarragona amb Barcelona per la serra de l’Ordal. La nova xarxa viària va aportar a Molins de Rei impuls econòmic, una nova situació estratègica com a centre de comunicacions i possibilità l’expansió del teixit urbà. Al llarg del traçat de la nova carretera, s’hi van instal·lar habitatges i nous negocis, la majoria, propis d’una via de circulació important, com podien ser tallers de carreters, magatzems, comerços, quadres i hostals.
En l’actual plaça de la Bàscula, des de 1768 hi havia estat establert l’Hostal d’en Roca. Als anys trenta s’enderrocà l’edifici per permetre la urbanització de la plaça, en l’adequació de la qual hi intervingué l’arquitecte Joan Gomà Cuevas.
L’any 1932 s’hi instal·là la bàscula municipal de control de mercaderies, que fou operativa fins al 1966, raó per la qual popularment es coneixerà aquest espai amb el nom de plaça de la Bàscula. La bàscula estava protegida per una caseta d’obra destruïda durant la Guerra Civil.
Prop de la plaça de la Bàscula, al carrer de la Raseta, hi havia dos grans pilons de pedra, un a cada costat de la carretera, que servien per posar-hi una cadena i impedir el pas de carruatges amb la intenció de fer-los pagar un impost de circulació. Més tard, es traslladà a la cruïlla entre la carretera i el passeig Pi i Margall, i s’obrí una oficina de recaptació coneguda com el Portazgo, col·loquialment anomenada el “Pontasgo”. Posteriorment es traslladà als Quatre Camins. Aquest cànon es va haver de pagar fins a final dels anys setanta del segle xix.
Va ser objecte d’una remodelació l’any 1982. El seu nom oficial era plaça d’Espanya, però des de l‘any 2001 se li afegeix el nom de plaça de la Bàscula.
ESTACIÓ DEL FERROCARRIL
Any 1854
La línia de ferrocarril Barcelona-Molins de Rei es va posar en servei el 1854. Per a la vila, va ser de gran transcendència que el ferrocarril arribés a Molins de Rei, ja que convertí la vila en un centre de comunicacions que beneficià el transport de viatgers, la indústria, el comerç i, sobretot, l’agricultura durant els anys en què s’exportava la fruita cap a Europa.
L’edifici de l’estació del ferrocarril es va alçar i s’adaptà al desnivell que presenta el terreny, circumstància que li aporta alçada i monumentalitat. L’edifici, dins el llenguatge de l’estil neoclàssic, està format per tres cossos, entre els quals destaca el cos central, on hi ha el portal d’accés que centra la construcció, amb un porxo acabat amb un timpà i un tram d’escales que es projecta cap a la plaça. Els cossos laterals, coronats per un fris de barana, donen a la construcció un sentit de simetria.
PLAÇA DE LA CREU
El nom que té actualment la plaça li dóna la creu que s’alça gairebé al bell mig seu. La creu actual és una reproducció de l’antiga creu de terme, situada estilísticament entre un gòtic tardà i principis del renaixement, ja que va ser destruïda als inicis del segle xix, durant la Guerra del Francès. Les restes de la creu original es conserven al Museu Municipal i és a partir d’elles que se n’ha fet la reproducció, inaugurada l’any 2007, que substitueix una creu moderna alçada l’any 1944.
La plaça l’envolta un sòcol, que correspon a les restes de l’antiga plaça del mercat. L’any 1890, les transaccions de venda es portaven a terme en aquesta plaça, però a cel obert, amb només algun cobert de fusta. A partir d’aquesta data, l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Rabasa dissenya un edifici amb parades a l’interior i al seu voltant, un mercat diari que perdurà fins al 1935, data en què va ser enderrocat i s’inaugurà el nou mercat.
A la plaça hi ha uns altres elements en els quals cal parar atenció, com la llinda de la portalada d’una de les cases, la número 9, on es poden apreciar les restes d’un probable escut de pedra dels Requesens. Es considera que aquesta portalada havia estat una de les entrades als jardins del palau de Requesens.
Dins la plaça hi ha la font del Patufet, que data de 1954, d’un estil figuratiu popular. Representa el personatge del Patufet en fosa de bronze de la foneria Bechini de Barcelona.
Abans d’entrar a la plaça, trobem la casa pairal de can Roca. Abans que existís aquesta casa, entre els anys 1762 i 1767 hi havia un edifici d’una sola planta que servia d’oficina dels enginyers i tècnics que construïen el desaparegut pont de Carles III. Al portal hi podem veure una inscripció gravada a la clau de volta que recorda que el mes de març de 1814 s’hi va hostatjar el rei Ferran VII, acompanyat del general Manso.
Actualment, la plaça és un dels vèrtexs urbanístics entre el carrer Major i el carrer Rafael Casanova, antic camí reial.
ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA
Pere Ros i Tort, arquitecte
1905
La casa, abans d’acollir l’Escola Municipal de Música, havia estat l’habitatge de la família Bofill. L’edifici, pels elements decoratius que presenta, se situa dins els corrents estilístics dels modernisme, amb motius naturalistes, flors i fulles que s’entrellacen, línies sinuoses i detalls escultòrics, treballs de tractament artístic en les superfícies dels murs que empren tècniques com els esgrafiats, arcs lobulats que coronen les finestres i balconades amb unes elaborades baranes de forja i, coronant l’edifici, un decoratiu tractament ondulant i cobertes de ceràmica escatada que li aporten vistositat. Restaurada i adaptada com a Escola Municipal de Música, a l’interior s’han respectat i conservat elements originals també propis del llenguatge modernista.
El carrer Major, nom del carrer on es troba emplaçada aquesta casa, és una petita crònica visual de la seva història: hi podem trobar des de petits records del temps de la seva urbanització, en el segle xix, fins a arribar a les construccions actuals, passant per mostres modernistes.
MERCAT MUNICIPAL DE MOLINS DE REI
Joan Gomà Cuevas, arquitecte
1932
Els orígens del Mercat de Molins de Rei són de l’any 1269, quan Jaume I, el Conqueridor, concedeix a la vila de Molins de Rei autorització per fer un mercat públic els dijous de cada setmana.
L’any 1932 s’aprovà el projecte de l’arquitecte municipal Joan Gomà Cuevas d’un nou mercat públic, el qual substituiria el que havia existit fins aleshores a la plaça de la Creu. El projecte incloïa una plaça per a parades al descobert al seu costat. El nou Mercat Municipal va ser inaugurat el 15 de juliol de 1935.
Com a element constructiu, i al mateix temps decoratiu, s’emprà el maó vist. També com a element ornamental s’incorporà un fris que ressegueix el perímetre de l’edifici i emmarca les finestres; a les entrades i a la torre, l’escut de la vila, i tot el voltant de la façana i els portals es decoraren amb escultures, fetes a motlle, d’animals i fruits que evoquen els productes habituals en un mercat. Entre aquestes estàtues sobresurt la de la portalada del carrer de Rafael Casanova, la qual, seguint el tema decoratiu que fa al·lusió als béns de la terra, representa l’al·legoria de l’abundància, signada per J. Cardellà. Entre els anys 2004 i 2006 es va fer una important intervenció arquitectònica i la façana fou l’únic element que es va mantenir de l’edifici original. Està declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
ESCOLA EL PALAU
J.B. Serra, arquitecte
1925
Edifici de caràcter públic que forma part de la urbanització que des dels anys vint del segle passat s’efectuà en aquesta zona i que eixamplava els límits de la vila en direcció al riu. Es tracta d’un edifici funcional que reinterpreta l’ordre, la simetria i alguns elements ornamentals de l’estil clàssic amb una gran sobrietat, només trencada pels jocs de volums de la construcció i la inclusió d’alguns detalls decoratius d’un cert eclecticisme. Fou inaugurat el 24 d’octubre de 1926 pel monarca Alfons XIII, de qui va prendre el nom fins a l’any 2014, moment en què es canvià i passà a dir-se Escola el Palau, en referència a la proximitat, alhora que homenatge, al palau de Requesens.
L’edifici es va ampliar per primera vegada l’octubre de 1932. Per tal de poder adaptar-se al nou concepte d’escola, l’any 1992 es va remodelar i reforçar tot l’edifici i es deixà en l’aspecte actual, que compagina un edifici de línies tradicionals amb uns materials i una distribució més moderna.
Al davant hi ha la que durant molts anys va ser la Casa dels Mestres. Com a edifici d’habitatges, rebé un tractament decoratiu molt diferent, amb la façana treballada amb esgrafiats amb motius de tipus vegetal i simbòlic que contrasten amb l’austeritat plàstica de l’escola.
PALAU DE REQUESENS
Segle XV
Antic palau i centre de govern de la baronia de la família Requesens, els quals van ser senyors de la vila de Molins de Rei gràcies a un privilegi de donació fet per Alfons el Magnànim a Galceran de Requesens i de Queralt el 1430. El llinatge dels Requesens, com a senyors de Molins de Rei, es va extingir amb Mencia de Requesens el 1618. Els drets senyorials que posseïen van continuar en altres nissagues que els van succeir, fins a l’extinció d’aquests drets en el segle XIX.
Alçat al costat de la vila medieval, però en la seva part exterior, el perímetre de la propietat incloïa el palau, l’hort i el jardí, els quals, protegits per murs, s’estenien a tocar del Camí Ral, fins a l’actual plaça de la Creu.
Constava d’un edifici principal de forma rectangular amb una torre en un dels laterals i una gran cisterna d’aigua. Disposava de construccions annexes, que acollien cavalleries, magatzems i altres espais necessaris per a les tasques agrícoles, i d’una font a la qual podien accedir els veïns de la vila.
Era una edificació senyorial, amb trets gòtics i renaixentistes, de gran presència, en la qual s’hi hostatjaren reis, com Carles V, i grans personatges de l’època. Les façanes incorporaven grans finestrals i portals d’accés amb arcs adovellats. Tant en l’ornamentació de les estructures com en els motius escultòrics s’hi exhibien elaborats treballs de pedra.
Amb el pas dels anys, deixà de ser lloc de residència de la noblesa. Les guerres napoleòniques i carlines i els incendis posteriors afectaren el seu estat de conservació. Per aquest motiu se li practicaren diferents reformes per redistribuir-lo i dedicar-lo a altres usos. Es parcel·là l’hort i el jardí, una actuació que possibilità la construcció, durant el segle xix, del carrer Major de la vila. La urbanització de l’actual plaça davant del Palau es va renovar i enjardinar el 2014. Actualment, el Palau és el resultat de les múltiples intervencions fetes en el decurs dels segles. Està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MIQUÈL ARCÀNGEL
Joan Gomà Cuevas, arquitecte
Anys 1942-45
La primera església de la vila s’alçà l’any 1209. Entre els anys 1600 i 1607 va ser ampliada, però es devia tornar a quedar petita, perquè entre els anys 1850 i 1870 es construí un nou temple, obra de l’arquitecte Francesc Vallès, en el mateix lloc que l’anterior. Durant els esdeveniments de la Guerra Civil de l’any 1936, el temple va ser enderrocat, però al cap de pocs anys es construí l’actual, projectat per l’arquitecte Joan Gomà i Cuevas, el qual va ser inaugurat el 1945.
Les obres van anar més enllà del temple: es van enderrocar les cases que hi havia davant de l’església i es va urbanitzar la plaça. A l’interior es poden contemplar els mosaics de tessel·les vitrificades de l’any 1945, obra de Santiago Padrós i Elias. També cal destacar els vitralls (actualment n’hi ha 77) que s’han anat fent al llarg dels anys: els més antics daten de l’any 1945, mentre que els més moderns són de l’any 2015. Han estat elaborats per autors com Rafael Caseres i Valls, Ramon Rogent i Perés, Jaume Mercader i Miret, Maria Pilar de Ahumada o Andrea Ortega, i foren construïts pels tallers Bonet i Granell (que també ha fet els vitralls de la Sagrada Família).
La façana de l’església té forma rectangular, amb la portalada principal, i incorpora un voladís recolzat sobre columnes. Damunt seu s’alça el campanar, el qual assoleix els 40 metres d’alçària sobre una cota topogràfica d’uns 36 metres sobre el nivell del mar.
EDIFICI DE LA JOVENTUT CATÒLICA
1922
Aquesta associació es va fundar el 1879, amb el suport de la Parròquia, com a esplai de joventut i ampliació de l’«escola dominical de nens». Entre les activitats culturals que promovien s’organitzaven representacions teatrals, però també es creà el grup coral Orfeó Pàtria. El primer local social de l’entitat estava ubicat en una casa del carrer de Sant Miquel, però l’any 1921 es construí aquest nou edifici i l’associació es convertí ràpidament en un referent de la vida cultural de la vila. Als anys cinquanta es va remodelar la sala i es van eliminar les llotges laterals pròpies de les construccions dels anys vint. En el decurs dels anys, l’entitat s’ha anat adaptant als temps, però mantenint sempre l’essència i la raó de ser de l’entitat.
L’edifici s’estructura en dues naus rectangulars de diferent dimensió. La més reduïda repeteix a escala la mateixa pauta ornamental de la gran, que correspon a la façana principal.
Per a la construcció de l’edifici s’emprà la maçoneria travada amb filades de maó, però la senzillesa del material troba el contrapunt en el tractament monumental dels frontis de les façanes, on el dinamisme de la potent línia corba personalitza la construcció i li dóna alçària, mentre amaga la coberta a dues aigües.
ANTIGA CLÍNICA I CENTRE MÈDIC DE MOLINS DE REI
Serra, arquitecte
1925
Aquest edifici va ser construït per acollir les escoles de les Germanes de la Doctrina Cristiana, congregació religiosa dedicada a l’ensenyament fundada a Molins de Rei l’any 1880. Posteriorment va ser utilitzat com a seu de la “Clínica“, nom amb el qual era conegut popularment el centre mèdic que ocupà l’edifici. L’any 2007 es reconvertí en un complex residencial i la façana fou l’únic element que es va mantenir de l’edifici original.
Es tracta d’un edifici cantoner d’estil modernista, construït amb treball de maçoneria de pedra combinada amb maó fosc. La cantonada, lleugerament aixamfranada, està presidida per una imatge del Sagrat Cort de Jesús. Les obertures de les façanes estan emmarcades amb maó vist i, a les llindes de les finestres de la planta baixa, aquest maó vist s’enriqueix amb decoració de rajola ceràmica.
CASA TARRAGÓ
Final del segle xix, inici del segle xx
Habitatge cantoner unifamiliar, la planta baixa del qual es reconvertí en establiment comercial. Per les seves característiques decoratives se situa dins l’estil modernista, amb un acurat treball de façanes, balcons, finestres, torreta cònica, decoracions florals, esgrafiats i recobriment de trencadís ceràmic. És un dels edificis representatius del moviment modernista a Molins de Rei.
Una de les façanes està situada en el carrer Jacint Verdaguer, anomenat així des de l’any 1912; anteriorment era conegut com la rambla de la Riera, ja que seguia l’antic curs de la riera de Sant Bartomeu, la qual, amb la construcció del traçat de la via fèrria, es va derivar cap a la riera de Vallvidrera, fet que propicià l’obertura de la rambla de la Riera. Desviar-la i traslladar el cementiri, que estava situat a l’actual plaça dels Països Catalans, l’any 1897, van facilitar la urbanització d’aquest zona. El carrer Jacint Verdaguer creuava la línia del ferrocarril davant d’aquesta casa amb un pas a nivell, que va ser eliminat quan la via va ser soterrada l’any 1984.
LA PLAÇA DELS PAÏSOS CATALANS
L’espai que ocupa aquesta plaça és resultat del trasllat, l’any 1897, del que fins aleshores havia estat el cementiri municipal, fet que va facilitar la urbanització i l’eixamplament del nucli urbà cap a aquest sector. La plaça ha rebut al llarg del temps diferents noms: plaça del Cementiri Vell, plaça Nova i plaça d’Àngel Guimerà. Va ser urbanitzada entre els anys 1924 i 1927 per convertir-la en un espai d’esbarjo. A l’entorn de la plaça s’hi aixecaren habitatges unifamiliars d’estil modernista, seguint els gustos i les pautes de decoració de l’època.
Després de l’any 1939, en un dels laterals s’hi erigí un monòlit commemoratiu i la plaça passà a anomenar-se De los Caídos por Dios y España. Aquest nom es catalanitzà i abreujà, de manera que se la coneixia per plaça dels Caiguts; posteriorment, passà a dir-se plaça dels Països Catalans. L’any 2001, aquest monòlit es desmuntà i va ser substituït, l’any 2006, per una escultura de bronze i pedra que representa Alfons I el Cast i Bernat Ferrer en una al·legoria històrica de la fundació de la vila de Molins de Rei.
EDIFICI DE LA FEDERACIÓ OBRERA DE MOLINS DE REI
Cèsar Martinell, arquitecte
1921-23
2010- 2011, reforma i rehabilitació a càrrec de Jordi Garcés, arquitecte
La Federació Local de Societats Obreres de Molins de Rei es va formar l’any 1915 amb l’objectiu d’aglutinar la Llar Obrera, l’Aliança de l’Obrer Paleta i la Societat d’Agricultors. Molt aviat, les seves iniciatives socials, mutualistes i sindicals es van convertir en un referent a la comarca, entre les quals caldria destacar la tasca desenvolupada en favor dels seus associats, tot i que també oferien activitats culturals i recreatives a la sala del cafè i a la d’espectacles. Entre els anys 1917 i 1918 tenien la seu social en un cobert del mateix carrer, que va ser substituït per l’edifici projectat per Cèsar Martinell, construït entre els anys 1921 i 1923.
L’edifici es caracteritza per la utilització del maó vist, el qual compleix la doble funció de material constructiu i element decoratiu. A la façana, coronada amb merlets rampants, hi destaca l’accés principal i la tribuna monumental amb guardapols paraboloides, a l’entorn de la qual s’organitzen de forma simètrica les finestres. Va ser espoliat als seus propietaris per les autoritats franquistes un cop acabada la Guerra Civil i fou retornat als seus hereus i a la vila de Molins de Rei l’any 1998. L’edifici va ser reformat i rehabilitat per l’arquitecte Jordi Garcés entre els anys 2010 i 2011. Està declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
FONT DELS CASATS
En aquest punt, el passeig de la Font dels Casats, s’acaba el carrer Jacint Verdaguer, antigament anomenat passeig de la Riera, i comença la carretera de Vallvidrera. Via que passa per Sant Bartomeu de la Quadra i Santa Creu d’Olorda, va ser inaugurada a final de 1914, tot i que les obres van durar uns quants anys. Actualment, és una de les portes al Parc Natural de la Serra de Collserola.
De l’originària Font dels Casats, d’estil modernista, que donà nom al barri, únicament se’n conserven les restes. Era una font àmplia, amb forma de ferradura i amb uns bancs adossats als murs laterals, tot construït amb maçoneria de pedra.
Quan l’any 1973 es va canalitzar el torrent del mateix nom i aquell indret va ser terraplenat, la font va quedar soterrada i només en resultà una petita esplanada. L’any 2006, en el punt on estava ubicada aquesta primera font, se’n va construir una de nova, com a record històric, inspirada en la forma i estil originaris.
Mentrestant, per substituir l’antiga font, l’any 1975 se’n va construir una altra en el punt on hi ha el revolt del passeig. Aquesta nova era de formigó i estava decorada amb mosaics, obra de Santiago Padrós i Elias.
L’origen d’aquest topònim ve de la seva dimensió del lloc com a espai públic i de lleure, ja que era un destí freqüentat per les parelles casades en les seves passejades. La petita esplanada de la font, amb els grans i frondosos plataners, oferia un bon lloc per prendre la fresca i als infants, un espai per jugar sense gaires perills.
COVA DE L’OR
La Cova de l’Or o dels Encantats forma part d’un conjunt de coves obertes en el vessant occidental de Santa Creu d’Olorda, massís muntanyós de 435 m d’alçada , situat a la riba esquerra del Llobregat i que forma part de la Serra de Collserola ( orientada N-E i S-O). Les característiques litològiques d’aquest massís, constituït principalment per calcàries, afavoreixen la formació de coves.
Les restes arqueològiques descobertes ens situen la cronologia des del Neolític Antic fins a inicis de l’Edat del Ferro. L’àmbit geogràfic i cultural de la Cova d’Or és del tot homogeni amb la resta de jaciments descoberts de la mateixa època a la vall baixa del Llobregat. No queda aïllat respecte la resta de comarques veïnes, gràcies a que el riu Llobregat, eix central que dóna unitat a la comarca, constitueix una via natural de comunicació entre la costa i la depressió prelitoral (comarques del Vallès i Penedès), així com la zona de l’interior i les del nord.
Excavacions
La Cova de l’Or forma part del terme de Sant Feliu de Llobregat. Va ser descoberta l’any 1910 pel Club Muntanyenc de Barcelona i excavada parcialment pel geòleg Lluís M. Vidal a través del Institut d’Estudis Catalans. Al 1956 Enric Madorell, des del Museu de Molins De Rei, va, presentar alguns materials trobats a la Comissaria Provincial d’Excavacions Arqueològiques i expressa la necessitat d’una excavació a fons. A causa de l’imminent perill de destrucció del jaciment pels treballs de Cementos Sanson, es va dur a terme una sèrie de campanyes d’excavacions entre 1978 i 1979. Aquestes tasques es trobaven dins el programa d’investigació del Departament d’Arqueologia del Dr. Miquel Tarradell de la Universitat de Barcelona i recolzats pel Museu Arqueològic de Barcelona amb l’Eduard Ripoll com a director i amb la col·laboració del Museu de Molins de Rei i d’estudiants d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona. El material procedent d’aquestes excavacions es troba dipositat i exposat a El Museu Municipal de Molins de Rei.