Molins de Rei neix l’any 1188 quan Alfons II, rei d’Aragó i comte de Barcelona, mana construir uns molins. Així se sembra la llavor d’un nou municipi que ha estat escenari dels principals esdeveniments de la història de Catalunya.
L’any 1430, el rei Alfons V el Magnànim cedeix la vila a Galceran de Requesens, que la converteix en baronia i hi fa construir un palau on la família passarà llargues temporades. Cap a final del segle XV, la família Requesens emparenta amb la noblesa castellana i es distancia de la vila. A la meitat d’aquest mateix segle, la baronia ja havia cedit competències als seus habitants autoritzant l’obertura d’establiments, alhora que arrendava els molins i tots aquells serveis que fins llavors controlaven directament, com la carnisseria.
Més endavant, amb la construcció del pont de Carles III, entre el 1763 i 1767, Molins de Rei guanya importància estratègica i un cert protagonisme en ser parada obligada en el transport entre Madrid i Barcelona. Això afavorí la construcció d’hostals i l’obertura de nous comerços. La vila es converteix en un centre neuràlgic per als pobles de la comarca.
Com a tot Catalunya, la pagesia va ser el sector més important de l’economia local. Molins de Rei va ser un poble agrari fins ben entrat el segle XX, tot i que a final del segle XIX, la indústria, amb una certa migradesa, s’anava imposant. El desenvolupament industrial català de final del XIX també es va fer notar modestament a Molins de Rei. El 1890, amb una població de 2.935 habitants, hi havia 52 comerços i 12 indústries. La branca més important d’aquesta indústria era el tèxtil. A final de segle, la fàbrica Ferrer i Mora, present a la vila des de 1858, instal·lava la primera màquina de vapor.
La construcció del canal de la Infanta, l’any 1819, amb noves xarxes de regadiu, i la inauguració del ferrocarril l’any 1855 van suposar un pas endavant en la consolidació d’un municipi que començava a comptar amb una xarxa d’infraestructures que n’afavorien el desenvolupament. Paral·lelament, la vida associativa iniciava el seu camí i l’escola ja començava a ser notable. En aquests anys surten a la llum algunes publicacions i les societats corals comencen a fer les seves primeres actuacions. El 1851 s’organitza per primera vegada la Fira de la Candelera.
Però la població també va fer front als esdeveniments adversos del segle XIX causats per la Guerra del Francès i les guerres carlines. Aquests esdeveniments bèl·lics van provocar baixes a la població i van fer destrosses a l’estructura urbana i al Palau dels Requesens, cosa que va donar pas a la posterior parcel·lació dels terrenys d’aquest palau, propietat dels marquesos de Vilafranca y de los Vélez com a descendents de la família Requesens. La parcel·lació d’aquests terrenys va propiciar la configuració de l’actual carrer Major.
Les guerres no van ser l’únic esdeveniment que va trasbalsar l’economia local; també hi van influir les vagues a la incipient indústria i la fil·loxera, que arribava al municipi a final de segle, després de fer estralls a les vinyes franceses i del nord de Catalunya. Aquesta plaga va acabar amb la vinya del municipi i va suposar un daltabaix per a l’agricultura local. L’impuls que van rebre les hortalisses i els arbres fruiters, i l’annexió de Santa Creu d’Olorda l’any 1916 van donar una nova empenta a l’agricultura, que va arribar a altes cotes d’exportació durant els anys 30.
Entretant, el pes de la indústria i el comerç ja es deixava sentir perquè generava una economia mixta en els ingressos de moltes famílies. Part de la indústria local que creix en aquells anys procedia d’antigues professions artesanals reconvertides en industrials, tot i que les grans indústries del tèxtil eren de capital forà.
Paral·lelament al creixement econòmic, la vila no era aliena a l’embranzida de l’associacionisme que es manifestava arreu de Catalunya. La creació de noves associacions —algunes, dotades de patrimoni— ajuden a enriquir l’oferta cultural i a canalitzar les reivindicacions socials dels seus associats i algunes de les ofertes culturals de la vila.
Aquestes associacions, avui encara tenen un paper destacat en l’oferta cultural: l’any 1918 es crea la Federació Obrera, hereva del sindicat Les Tres Classes de Vapor, però és espoliada pel franquisme i retornada finalment al municipi; la Joventut Catòlica es constitueix l’any 1879 i el 1921 s’aixeca un nou local —els seus socis són majoritàriament de tendència catòlica— i el Foment Agrícola, Industrial i Comercial (ara Foment Cultural i Artístic) neix el 1920 i el 1923 inaugura un nou edifici patrocinat en part per la burgesia de procedència agrària.
A la primera meitat del segle XX, publicacions com Enllà, Festa, Camins, Germanor o Espartacus —algunes, plenes de contingut ideològic i d’altres, actuant de portaveu d’entitats— omplen el ventall cultural de la vila. La Guerra Civil provocarà un tall profund en la vida social i quotidiana de la vila que costarà de curar.
Els canvis en l’estructura urbana cap a noves zones a l’altre costat de la via del tren —propiciats pel trasllat del cementiri l’any 1898, la construcció de la fàbrica de conserves al barri que avui porta el mateix nom, la construcció del nou Mercat l’any 1935 i la nova escola pública d’Alfons XIII— van permetre l’expansió de la vila i annexar nous barris al nucli històric, el primer dels quals va ser la carretera.
Els anys foscos de la postguerra van anar acompanyats d’una revifada de la indústria. Fàbriques com Samaranch, Malvehy, Iborra, Torra-Balari i Balanzó van aconseguir altes cotes de producció i van donar feina a la població immigrada que arribava d’Andalusia, Múrcia i Extremadura. El creixement demogràfic dels anys 60 i 70 va provocar un augment de la població, que va passar de tenir 7.364 habitants l’any 1936 a tenir-ne 14.460 l’any 1970.
En aquells anys, les manifestacions culturals van seguir la pauta de la ideologia dominant: les publicacions d’aquells anys estaven sota el control de l’església o del règim. La recuperació de la democràcia va anar acompanyada de noves iniciatives de participació. A Molins de Rei, la recuperació del Camell, bèstia popular del segle XIX, la celebració del Carnestoltes i la participació popular a la Festa Major van aportar un aire fresc a les manifestacions festives i culturals, i van potenciar el ric teixit associatiu de la vila.
El creixement demogràfic registrat en la primera meitat de segle XX, que va generar la formació de barris, no es va tornar a produir fins després de la Guerra Civil. La ubicació de fortes onades migratòries a zones de nova construcció crea una nova estructura urbana configurada per la suma de barris. Can Graner, Riera de Bonet, l’Àngel i el Canal completen una etapa de creixement urbà. Aquest creixement no es tornarà a reprendre fins als anys 80 i 90 amb el desenvolupament del planejament urbanístic contemplat en el Pla General Metropolità de 1976.
Informació relacionada: