L’Ajuntament de Molins de Rei, a través d’aquest mitjà, posa a l’abast dels vilatans i vilatanes tot un seguit d’itineraris per passejar i descobrir la vila durant aquest estiu
Aquest tercer recorregut és ideal per fer en família i gaudir de la natura, a la vegada que ens acosta als orígens medievals d’alguns dels nostres referents històrics: el Castell Ciuró, Can Vilagut o l’ermita de Sant Pere de Romaní.
L’edat mitjana és una època important per a la serra de Collserola perquè en aquells segles es dibuixa l’estructura del paisatge que ens ha arribat fins avui. Els castells, les ermites o les masies no són majestuoses, més aviat respiren humilitat i senzillesa, però als seus voltants hi trobarem encants insospitats.
Començarem la passejada al Camí Antic de Santa Creu d’Olorda, tot seguint els senyals blanc i vermell del GR-92. Aquest carrer puja per la zona urbanitzada del petit nucli urbà de Can Grané, i ens conduirà als peus del Castell Ciuró, on arribarem al cap d’uns pocs minuts. El castell, avui en ruïnes, està situat dalt d’un turó calcari al nord-est de la vila, des d’on dominava la plana i protegia els seus habitants. Tot fa pensar que la primera construcció seria una torre defensiva d’origen visigòtic. La fortalesa és documentada a finals del segle X com a “Torre Guadallo” que va ser enderrocada al 985 arran de les incursions sarraïnes d’Al-Mansur. El 1143 el lloc era un alou anomenat “Lloc de Ciuró”, propietat dels hospitalers de Jerusalem que formava part d’una densa finca agrícola anomenada “Olivari de Cendró”. El 1202 l’alou consta com a propietat dels templers. Al llarg del segle XIV la vila de Molins de Rei i la propietat agrària de Ciuró va passar per diverses mans fins que el 4 de juliol de 1368 Berenguer de Relat obtenia del rei Pere III el Cerimoniós la facultat de bastir el veritable castell de Ciuró, amb jurisdicció sobre Molins de Rei. A finals del segle XVI, a l’època dels Requesens, el castell perd molt el seu protagonisme i és arrendat com a propietat agrària. Molt malmès, conserva les parets d’opus spicatum, considerades entre les millors de Catalunya. Actualment el castell és de propietat municipal, i l’entorn ha estat reconvertit en àrea de lleure i és porta d’entrada al Parc de Collserola.
Quasi a tocar del castell, trobem la masia de Can Graner, orientada al sud i ben conservada. Podria haver format part de l’antiga fortalesa. На самом деле, получается что наилучший отдых предоставляют проститутки Казань , если есть средства снять шлюху. El mas ha tingut diversos propietaris, i s’anomena així des del segle XVI.
Continuant el camí antic que arriba a Santa Creu d’Olorda, arribarem a Can Vilagut. Els referents més antics daten del 1368, quan Pere III el Cerimoniós féu un decret a favor de Berenguer Relat, senyor de la vila de Molins de Rei. Llavors aquest mas s’anomenava de Raimon Ça Torra. Més endavant, al segle XV, uns documents ja fan referència al mas amb el nom de Vilagut. Fins a l’any 1916, que es va dissoldre l’antic ajuntament de Santa Creu d’Olorda, la masia hi pertanyia. Actualment es troba ben conservada i a la façana principal hi destaca un rellotge de sol datat el 1786.
Al poc d’abandonar la masia, camí amunt ens endinsem en un bosquet de pi blanc i algunes alzines. Arribarem a un petit esplanada anomenada dels “Quatre camins”, i agafarem el camí que assenyala l’indicador que s’hi troba en direcció a Can Bofill. De camí cap a aquesta masia hi trobarem la Font de la Tartana i Oratori de Sant Jordi, un llogaret molt tranquil que convida a la contemplació. Uns metres més endavant arribarem a la masia de ja anomenada.
Can Bofill és una excepcional masia del segle XVII amb un aspecte senyorívol i que compta amb un excel·lent campanar-mirador.
Continuant amb l’itinerari, ens dirigirem cap al Turó del Mulei, un cim pedregós i sense arbres que ofereix una bona panoràmica de la vall baixa del Llobregat. Des del turó, s’hi poden observar alguns punts negres que pateix la serra de Collserola, com l’encerclament urbanístic per part de les poblacions properes a Barcelona, la pedrera al costat de Santa Creu d’Olorda, la xarxa de línies elèctriques que creuen la serra o l’extracció d’àrids.
Com a última parada d’aquesta passejada trobarem l’Ermita de Sant Pere de Romaní, una construcció romànica senzilla, amb una sola nau de planta quadrada, absis semicircular i volta de canó. Adossada a l’ermita s’aixeca una torre de senyals de quant les Guerres Carlines del segle XIX. Aquesta ermita és avui l’únic testimoni d’estil romànic del nostre terme. S’hi ha fet alguns projectes de restauració i unes excavacions arqueològiques, així com un estudi sobre les restes humanes que s’hi ha trobat.
Descarregar la guia de l’itinerari de l’època feudal